ESTEM VIVIM UNS DIES D'UNA GRAN INTENSITAT QUE NO ENS DEIXANT PARAR NI PER NARRAR-HO A POC A POC, NOMÉS HO FEM PER PRENDRE IMPULS I TORNAR A CAMINAR.
ENTRE LES HISTÒRIES QUE VIVIM DE LA MÀ LA DE LES GRUES ENS TOCA I EMOCIONA PROFUNDAMENT A TOTES.
ARA QUE FALTEN POCS DIES PER PENJAR LES GRUES I SABER SI HEM ARRIBAT A 1000 O MÉS.
PENJO LA PRIMERA PART D'AQUESTA HISTÒRIA QUE ESTÀ PUBLICADA A LA WEB CUADERNOS DE PEDAGOGÍA I QUE AQUÍ TRADUEIXO AL CATALÀ
WWW.cuadernos de pedagogía.com
DES DE QUE LA LOURDES DE CUADERNOS ENS VA DEMANAR EXPLICAR UNA DE LES HISTÒRIES DE LA NOSTRA AULA VAN CAMINAR JUNT@S PENSANT QUÈ REPRESENTAVA CONVÈNCER A TOTHOM DE FER GRUES D'ORIGAMI
EL MARC, DES DEL PRIMER MOMENT, ES VA MOSTRAR EMOCIONAT I MOLT INTERESSAT PER LA HISTÒRIA...QUAN DIU QUE ELL VOL EXPLICAR LA HISTÒRIA DE LES GRUES PER NO MORIR-SE ES VEU FINS A ON LI TOCA I ES MIRA EN AQUEST RELAT
QUAN LES PORTA EL PRIMER COP DIU POSEM-LES EN ROTLLANA SOM NOSALTRES!
ANAR A LES AULES ENS HA FET AUTORS, ENS HA DONAT VEU I HA FET CRÈIXER LA IDEA I FER-LA DE TOT@S
AQUÍ VA LA PRIMERA PART DE LA HISTÒRIA RELATADA A LA REVISTA...
Planeta grues o de com desitjar junt@s
Volador@s Misteris@s
Aquesta aventura
comença
després de decidir que el nom que ens representaria durant aquest curs a la
nostra aula de 4 anys seria el de Volador@s Misterios@s. Aquest nom parla del
nostre desig de volar de la mà, de plantejar-nos reptes que ens acostin i ens
permetin ser intèrprets actius del nostre món. En aquestes estàvem, estirant els nostres misteris quan,
buscant imatges voladores, ens trobem amb les grues d'origami i la història de Sadako Sasaki
. Ens va tocar profundament el relat de la nena que, malalta de leucèmia per la bomba
d'Hiroshima, es posa a fer 1.000 grues per demanar un desig. Ens va commoure i,
alhora, ens va donar ales per dialogar amb la història de les grues i fer-ne la nostra pròpia història, la d'un col·lectiu emancipat que
es narra i va traduint les seves pròpies versions del món.
"Requereix
espectador @ s que interpretin el paper d'intèrprets actius, que elaborin la seva pròpia traducció per
apropiar-se la 'història' i fer-ne la seva pròpia història. Una comunitat emancipada és una
comunitat de narrador@s i de traductor@s." (Rancière, 2010:27)
L'impuls ens va
portar a voler omplir de grues el campanar modernista del poble d'Ullastrell,
on està
la nostra escola. Lucas diu que com és el lloc més alt del poble així tothom
veurà que
demanem pau al món igual que Sadako.
La idea alça el vol, vam començar a pensar què passaria si
omplíssim el nostre poble de grues. Aïna ens proposa que les pengem en els arbres
i una de les Núries ens diu que ella les penjaria a les portes de les cases.
D'altra banda, un dels Marcs ens diu llavors: Però un moment! Si posem tantes grues al nostre
poble es convertirà en un planeta grues. Sembla que aquesta aventura es dirà així, davant
el que altres veus repliquen: jo li diria mil grues al món, doncs jo el planeta
de les 1.000 grues.
Com els amics de
Sadako, ens fem amb la història per transformar-la i transformar-nos. Com a
ells, ens empeny més enllà de la mort de Sadako sense aconseguir arribar a
les 1.000 grues. Fer grues es converteix també per al nostre grup en un símbol
que ens desplaça a desitjar plegats.
Quan Lourdes de
Cuadernos de Pedagogía ens ve a visitar ens encarrega fer de periodistes i
explicar una de les històries de la nostra aula. Sergi Camps ens diu: Que bé!
Farem de Gerónimo Stilton! I l'altre Marc expressa que ell vol explicar la història de les grues per no morir-se. Aquest argument ens
convenç
de seguida i comencem a pensar en la història de Sadako .
Núria Perés,
Esther i jo anem una tarda a veure el mossèn per convèncer-lo que ens deixi penjar les grues al campanar.
La idea li agrada i li sorprèn però sobretot el sedueix la història narrada amb tanta emoció per part de
les dues nenes.
Després, vam començar a pensar com
omplir el nostre món de grues i també li expliquem a l'alcalde. Proposem penjar
les grues el dia d'una festa única al nostre poble. Joan, l'alcalde, també diu
sí.
Vam decidir
llavors fer un cartell per demanar col·laboració a l'escola i al poble. L'eslògan acaba sent: Mil
grues per un desig. Ens ajudes? Pensem que relatarem que volem omplir el món de
grues perquè
no volem fer la guerra. Sergi Camps ens recorda que quan vam veure la pel·li de Sadako ens van
interessar molt els desitjos de les 1.000 grues i llavors Iker afegeix que
també les guerres. Jordi ho resumeix dient que volem fer grues per demanar un
desig per no morir-nos.
En el camí,
Joaquín ens planteja què passaria si ens passem de 1.000... Ens entusiasmem
de nou! podríem demanar més desitjos! Però, què és passar-se de mil? I què és mil? Els misteris
creixen en el nostre món de conèixer i ens apassionem cada vegada més.
Relatar la nostra
idea en les altres aules ens fa actors, ens mobilitza i ens fa sentir que podem
influir en altres persones si ens contagiem d'allò que volem aconseguir plegats.
A l'aula dels
Somiadors i Somiadores ens proposen que si aconseguim mil grues entre totes
hauríem de demanar que acabin la nostra escola. L'edifici nou de l'escola fa
temps que té les obres aturades per les últimes retallades.
Quin gran desig,
pensem! Però
la pau al món també ens encanta com a desig de totes i pensem que hem de donar
més voltes.
Martí, quan acabem
de passar per totes les aules, ens diu entusiasmat que ara tots han decidit fer
la pau al món perquè tots han acceptat ajudar-nos. L’apassionant és com en aquest camí
estem aprenent a mirar-nos uns als desitjos de ser dels altres mentre ens
deixem impregnar.
Fent balanç de la vivència a les aules
Joaquín ens explica que just aquest dia han reiniciat les obres de l'escola
nova. Llavors Juanjo, un altre mestre que ens acompanya, expressa que creu que
ho hem desitjat tant i tantes persones que el desig ha viatjat i s'ha fet
possible .
Mentrestant, ens
deixem sentir què passaria si aconseguíssim 1.000 grues per a cada persona. Tu què desig demanaries?
Airejar els
desitjos de cada persona del grup diu molt de la nostra posició emancipada tal
com expressa Sara, mare de Lucas, per què en el que diuen es veu realment com viuen
els nostres fills dins de l'aula, la llibertat amb la qual s'expressen tot i els
seus 4 anys d'edat i el que desemmascaren darrere de cada desig o inquietud.
- Jordi: no
morir-me
- Marc Arranz:
anar a la selva .
- Sara: volar .
- Esther: ser
lliure .
- Lucas: volar.
- Telma: que
ploguin gominoles.
- Núria Perés:
m'agradaria tenir ales.
- Marisol: no vull
ser velleta, aturar el temps.
- Iker: no
morir-me molt mai.
- Janna: que nevi.
- Isona: no morir-me.
- Núria Puig: anar a la selva.
- Marc Valldeperas:
volar en globus.
- Sergi Camps:
vull ser un àngel
que es posa a l'estable del nen Jesús.
- Sergi Bigordà: vull volar amb
paracaigudes.
- Joaquín: vull
volar.
- Paula: vull que
nevi.
- Martí: vull que
nevi.
- Paola: vull que
nevi.
- Karim: jo vull
ser un artista, ai, un astronauta.
- Aitor: que
ploguin ‘txutxes’.
- Magí: que plogui
neu.
- Aïna: vull estar viva.
I com diu Aleix de
l'aula dels Buscadors de Preguntes: Però un moment! Què passa si no aconseguim els desitjos? i ell
mateix es contesta: l'important és desitjar! I si desitgem junt@s encara més!
li contesto jo.
Esperem, com
expressa Elisabeth, la mare d’Aïna, que aquesta narració faci que mil desitjos
vulguin convertir-se en grues per poder fer més sòlid el camí que fem junts .
ANAR PEL POBLE TAMBÉ ENS HA REGALAT EXPERIÈNCIES INTENSES QUE NARRAREM D'AQUÍ UNS DIES A LA REVISTA I AQUÍ
PARLAREM DE NO TENIR MEMÒRIA, DE DEMANAR DESITJOS INFINITS I MOLTES ALTRES DERIVES.
TAMBÉ DE SI FINALMENT ACONSEGUIM PASSAR-NOS DE MIL
LES HEM FET VOLAR DE LA MÀ
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada